Ocellaires per afició i tradició,a partir d’ara furtius per imposició de l’Administració.

Francesc Pujol Rusell. Humanista i antropòleg.

Fa uns dies vaig poder llegir una noticia a la premsa sobre la prohibició de la cacera d’ocells fringíl.lids amb vesc (o xarxa abatible) per part del departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat ha considerat desprès d’alguns informes tècnics que aquesta modalitat de caça no s’adapta a la Directiva 79/409/CEE de la Unió Europea i en conseqüència deroga l’Ordre de 21 de juliol de 1999, per la qual es regulava la captura en viu, la tinença i l’exhibició pública d’ocells fringíl·lids per a activitats tradicionals

Per tant, aquest 2010, a menys que hi hagi un canvi de rumb, als que es tan donada l’administració governamental actual, la prohibició serà ferma a partir de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.  

A Catalunya, segons dades del 2004, hi ha al voltant d’uns 6.000 ocellaires federats i  572 societats que porten a terme activitats ocellaires inscrites al Registre d’Entitats Esportives de Catalunya, ja sigui des de l’enfocament de la caça, concursos o ambdues coses. Osona en té 49 i el Ripollès 6, algunes estan inscrites des de 1842.  Les societats portaven a terme anualment competicions oficials de cant, a més d’un gran nombre de trobades i exposicions.

Si mirem una mica més enllà en el temps podem trobar referències d’aquesta modalitat de caça en obres com les del faulista grec Isop ( s. VI aC.) que ja parlava de caçadors d’ocells amb vesc en alguna de les seves faules. El filòsof Aristòtil (s. IV aC.) en la seva obra “Investigació sobre els animals” descriu qualitats dels ocells que són objecte de captura per part dels ocellaires. Sèneca (s. I dC.) en alguna de les seves obres també parla d’ocells atrapats amb vesc. Igual que ho fa Marc Valeri Marcial (40-104 dC.) en algun dels seus epigrames. A l’Edat mitjana també trobem referències a la caça d’ocells amb vesc en el “Llibre de la caça del rei Modus” on es relaten diferents mètodes on s’utilitzen arbrets amb vesc i xarxes per realitzar captures.

Respecte als concursos de cant, podem trobar dades com les de la regió de Harz, al nord d’Alemanya, on hi ha constància de concursos de cant des del s. XV.

La institucionalització dels ocellaires en societats i la generalització de les competicions de cant emmarcades en un format de certamen  a Osona i el Ripollès van ésser desenvolupades dins l’impuls del moviment de la Renaixença.

L’activitat dels concursos està documentada a la comarca d’Osona des del 1842 amb els primers concursos de cant. La Societat Ocellaire Osona, figura inscrita en el Registre d'Entitats Esportives amb en nº 2.849 des del 1842. Però sembla ésser que ja a l’any 1838 s’havia fet a Sant Vicenç de Torelló la I Fira dels Ocells de la Vall de Torelló.  I al 1843 s’hi va celebrar el 1r Concurs d’ocells de Catalunya que emmarcava tota la geografia catalana. I a la comarca de El Ripollès, ja existia al 1898 el “Centre Aucellista Antich Ripollés”, documentat ja el 1897 però sembla que és força anterior a aquesta cronologia, pel que sembla al voltant d’uns 60 anys.

Però totes aquestes consideracions ja són passat i barbàrie, perquè actualment en el marc de la “societat de la prohibició” el Departament de Medi Ambient i Habitatge conclou que “el vesc no pot considerar-se mètode selectiu amb tots els efectes que això comporta”. Per tant,  val més tallar pel dret i prohibir la caça, argumentant que els concursos es poden nodrir de la cria en captivitat dels ocells tradicionalment obtinguts de la caça. Premissa totalment falsa elaborada segurament des d’un despatx a Barcelona i fonamentada en una falta de coneixement d’una disciplina on les femelles són alliberades, amb la impossibilitat que això comporta per la cria per la falta de femelles en captivitat.

Ens trobem doncs, en un context on la prohibició de la caça acabarà amb la tradició dels concursos per agonia en pocs anys. Potenciant enormement, això si, la caça furtiva comercial per la venda al mercat negre i les arts nocives que comporta com pot ésser l’ús de la xarxa japonesa.

Sóc conscient que segurament alguna persona replicarà, argumentant maltractament animal. Sento decepcionar-lo, però no és el cas. Els ocells capturats amb el mètode dels vesc no és danyen. Immediatament són netejats i posteriorment alliberats en cas de tractar-se de femelles, no aptes per el cant, o rarament, de la captura accidental d’altres espècies. En el cas dels mascles que s’engabien, la majoria són alliberats posteriorment per no complir les expectatives de cant i sols una minoria es manté en captivitat. Per tant, no es maltracta l’animal, com podria passar en el cas d’altres activitats tradicionals que també han estat prohibides en els últims temps. Si, el que els preocupa és la privació de llibertat dels ocells no ha canviat res, aquesta és manté en la nova regulació ja que no es prohibeix la tinença.

Ja ho diuen que el que s’ignora es menysprea, però avui en dia, a més a més es prohibeix, desestimant qualsevol opció del consens, com a exercici de la ignorància activa i pública.

Finalment em permeto opinar que l’extinció dels ocellaires comportarà irremediablement la desaparició d’una part de la nostra cultura i una forma d’entendre la interacció amb el medi. Argumentada a partir d’una suposada “nova consciencia mediambiental” basada en activitats més rentables econòmicament.

Per sort, com a contrapartida, tornant de vacances, la Comissió Europea prepara propostes per crear un nou Impost General. I la Generalitat suposo que també ens en posarà algun altre. És la nova cultura que ens imposen i s’ha de respectar, perquè segons ells és la bona i al capdavall treballen pel nostre benestar.